El model d’educació sexual no ha posat èmfasi en la comunicació com a element necessari per construir unes relacions sexuals saludables. D’altra banda, en la majoria d’escenes de sexe que es veuen a les pel·lícules o sèries apareixen dues persones que només mirar-se ja saben el que volen l’una i l’altra, escenes que flueixen en silenci sense demanar res, ni compartir què els agrada o els ve de gust… en les quals el silenci crea l’ambient romàntic i eròtic desitjable. Això fa que la comunicació durant el sexe es visqui de manera problemàtica i s’entengui com una ofensa o com un símbol de fracàs.
Amb tot això, és difícil que la comunicació en el sexe sigui còmoda, fluida i desvergonyida. Però la comunicació és imprescindible per gaudir de la sexualitat al màxim, generar espais còmodes i segurs i relacions sexuals sanes.
Excloure la comunicació en el sexe reforça la idea que hi ha una bona manera de fer sexe i que a tothom li agrada el mateix. Aprenem el sexe com un protocol amb passos clars que cal seguir, que comença d’una manera i acaba d’una altra. Aquest protocol és molt més rígid en les relacions cisheterosexuals, ja que socialment són les més acceptades i representades. La pauta és clara i comença amb els mal anomenats preliminars: els petons, la masturbació i el sexe oral (a un penis, segur; a una vulva, potser), i acaba amb una penetració penis-vagina i un orgasme (de l’home, segur; de la dona, potser). Amb aquest patró limitat del que significa tenir una bona relació sexual és difícil poder explorar lliurement els desitjos, els gustos, els plaers i els cossos. A més, no qüestionar aquest patró genera molt sovint relacions sexuals que poc tenen a veure amb el plaer. Un exemple d’això és la normalització i l’acceptació social que hi ha del fet que les dones fingeixin orgasmes en les relacions heterosexuals.
En el sexe cal que hi hagi comunicació per expressar preferències, desitjos i opinions, tant en relacions sexuals esporàdiques com estables. A més, comunicar-se és importantíssim per no pressuposar els límits de les altres i traspassar-los.
Compartir el cos amb altres persones no vol dir que aquest passi a ser 100% accessible i estigui a disposició total de l’altra. Els límits corporals de cada persona són molt diversos i poden canviar en funció del moment i del dia. Per això s’han de poder comunicar i posar atenció als límits que se’ns comuniquen.
És important trobar espais per parlar de sexualitat, de com es viu i de quines sensacions i emocions desperta. La comunicació no només ha de tenir lloc durant una relació sexual; es poden buscar altres moments per expressar-se, després o abans de fer sexe, o fins i tot moments del dia que no han d’anar lligats necessàriament a una trobada sexual. Això pot facilitar la comunicació i contribuir a normalitzar tot el que envolta el sexe com a tema de conversa.
També és essencial tenir en compte la comunicació no verbal. El cos és un mitjà d’expressió i de vegades reacciona abans de poder posar paraules o estructurar idees. Pot donar moltíssima informació sobre sentiments i sensacions, per això cal estar atentes tant al que ens pot dir el propi cos com el de les altres persones quan hi tenim una relació sexual.
• Amb mi mateix/a:
– De què tinc ganes?
• Amb les altres: llenguatge verbal i no verbal
– Què et ve de gust fer?
– Com estàs?
– Has estat a gust?
Més enllà del consentiment
Les campanyes de prevenció de les violències sexuals han tendit a posar molt més el focus en la detecció i denúncia de les agressions per part de les dones que no pas en la responsabilització i educació dels agressors potencials. Tot i que no hauria de ser excloent, s’ha posat més èmfasi en el fet que les noies i dones aprenguin a dir “no” i a fer-se respectar, que a sensibilitzar i educar els nois a no imposar i respectar l’altra, a llegir i acceptar la comunicació verbal i no verbal de les persones amb les quals es relacionen.
Quan fem l’acompanyament en aquesta matèria és important desvincular la sexualitat de les violències i educar en el fet que la comunicació, el desig, la cura i el plaer són elements imprescindibles en les relacions sexuals compartides.
A banda, és imprescindible desmuntar el relat de l’agressor desconegut com a principal amenaça i fer visible que la violència sexual apareix també en l’àmbit familiar, laboral i en la parella.
El model d’amor romàntic reforça sovint aquestes dinàmiques de violència, possessió i control en l’àmbit sexual.
L’amenaça permanent de rebre una agressió sexual amb què viuen les dones és un mecanisme de control i no una mesura de protecció. Cal trencar el silenci que permet que les agressions sexuals es perpetuïn i que recaigui la responsabilitat i la culpa sobre les persones agredides, i no sobre els agressors i el sistema que els empara.