ITS, ANTICONCEPCIÓ I AVORTAMENT

La salut sexual
Quan parlem de salut ens referim a “un estat complet de benestar físic, mental i social i no només a l’absència d’afeccions o malalties” (OMS). És a dir, tenir salut significa sentir-se bé físicament, mentalment i amb l’entorn que ens envolta. Per tant, quan parlem de salut sexual ens referim a sentir-se bé amb la pròpia sexualitat i gaudir-ne seguint uns principis de respecte envers una mateixa i la resta. També implica ser conscients de la capacitat de gaudir i donar-se permís a aquesta possibilitat, i poder identificar i gestionar les emocions que poden afectar (vergonyes, pors, culpes, etc.) i que deterioren el gaudi en les relacions sexuals.

Per últim, la salut sexual és un dret que inclou tenir informació i equiparar-se en habilitats i recursos per decidir lliurement i de manera responsable sobre la pròpia sexualitat, sense veure’s sotmesa a cap mena de coerció, discriminació o violència.

És fonamental poder ampliar el concepte de salut sexual quan acompanyem la sexualitat i no basar-lo només en les infeccions de transmissió sexual (ITS), els embarassos i l’anticoncepció. A més, cal sortir de l’abordatge des de la por i el risc, que, lluny de protegir i responsabilitzar les adolescents i joves, genera estigma i impedeix una consciència real dels riscos i una confiança en les seves referents a l’hora de gestionar-los.

LES ITS
Les ITS són un grup de malalties infeccioses causades per virus, bacteris, paràsits, fongs, etc. que es poden transmetre durant les relacions sexuals amb una persona infectada. Les ITS més freqüents són: clamídia, gonorrea, herpes genital, VIH/sida, sífilis, infecció pel VPH (virus del papil·loma humà), hepatitis víriques (A, B i C), vulvovaginitis i infecció per paràsits (sarna i lladelles).

Com es transmeten?
Aquests microorganismes sovint són a la vagina, la vulva, el penis, l’anus i la boca o la faringe. Per tant, les ITS no només es transmeten amb la penetració penis-vagina/anus. Una ITS es pot transmetre mitjançant diferents pràctiques sexuals que impliquin el contacte entre aquestes mucoses o el contacte d’aquestes amb líquids transmissors infectats, com ara la sang, el fluix vaginal o el semen.

Per això, sense l’ús de mètodes de barrera no totes les pràctiques tenen el mateix risc:
Si ordenem els fluids transmissors, de més a menys capacitat de transmissió, tindríem: sang, fluix vaginal i semen.
Si ordenem les mucoses, de més a menys capacitat de recepció o de transmissió, tindríem: anus, vagina, vulva, gland del penis, boca o faringe.

Com ens podem protegir?

En les pràctiques sexuals, cadascú tria el grau de seguretat que vol tenir, de manera consensuada amb la resta. A continuació s’esmenten algunes possibilitats si ens volem protegir.

Banda de làtex: protegeix la vulva o l’anus durant el sexe oral. Es pot comprar en botigues eròtiques, farmàcies o bé fabricar-la tallant un preservatiu de penis.

Preservatiu extern, per a penis o joguines fàl·liques: protegeix en l’intercanvi de joguines i en la penetració vaginal i anal, tant amb penis com amb joguines. S’ha de canviar el preservatiu per penetrar orificis o cossos diferents.

Preservatiu intern, per a vagina o anus: protegeix en l’intercanvi de joguines i en la penetració vaginal i anal, tant amb penis com amb dits. Si s’introdueix a l’anus s’ha de retirar l’anella.

Guants o dits de làtex: protegeixen, en l’estimulació amb les mans, la part externa i interna dels genitals.

Lubricant: disminueix la possibilitat de generar ferides que incrementarien el risc de transmissió. Els lubricants amb base d’aigua o silicona no malmeten el làtex.

Roba interior: protegeix en el fregament i l’estimulació externa dels genitals.
Com a educadores, cal acceptar i no jutjar que faran pràctiques sense utilitzar protecció. Per això, hem de poder facilitar-los eines per reduir el risc de transmissió:
• La depilació genital comporta més fregament i possible presència de ferides i, per tant, més risc. Si el pèl està creixent pot malmetre el mètode de barrera.
• Fer-se proves de detecció d’ITS periòdicament si s’ha tingut algun contacte de risc.
• Amb l’estimulació amb dits, puny i joguines, cal procurar evitar que hagin estat en contacte amb els fluids de l’altra persona.
• Utilitzar SEMPRE lubricant en el sexe anal.
• Rentar-se els genitals (només amb aigua) i les mans abans i després de tenir sexe. No fer-se dutxes vaginals.
• Orinar després de tenir sexe.

Sexe oral:
• No rentar-se les dents abans ni després, no esbandir-se la boca amb col·lutoris bucals ni altres substàncies que continguin alcohol, ja que el fet de rentar-se les dents abans o després pot fer feridetes a la boca que siguin vies d’entrada de ITS.
• Cal observar que no hi hagi llagues al voltant de la boca, els genitals o l’anus.
• No ejacular a la boca o prop dels genitals i l’anus; si s’ejacula a la cara, cal evitar el contacte del fluid amb els ulls.
• Si s’ejacula a la boca, no empassar-se el fluid.
• Si et fa mal la gola, tens una llaga o ferida a la boca, millor no fer sexe oral.

Com puc saber si tinc una ITS?
Sovint les ITS no presenten símptomes o apareixen de manera tardana, però això no vol dir que no es puguin transmetre o que no puguin malmetre la nostra salut a llarg termini. Per això, una manera de cuidar la nostra salut sexual i la de les persones amb qui ens relacionem és fer-se les proves de detecció un cop l’any i quan creiem que hi ha hagut un possible contagi. Si hi ha símptomes, poden ser: molèsties en orinar, ferides, berrugues, irritació, picor, coïssor o dolor als genitals, canvis en l’olor, el color, la quantitat o la textura del fluix vaginal o secrecions diferents de les habituals.

Les proves de detecció consisteixen en la recollida d’una mostra de sang, d’orina i una mostra de la possible mucosa infectada (anus, faringe, vagina, uretra). Per l’atenció mèdica d’ITS no es necessita disposar de targeta sanitària.

Què passa si tinc una ITS?
Tenir una ITS no implica deixar de tenir relacions sexuals. Hi ha mètodes per protegir-se i seguir gaudint de la sexualitat.

El tractament per les ITS bacterianes (clamídia, gonococ o sífilis) és una única dosi d’antibiòtic que permet eliminar totalment el bacteri del cos. Tot i així, si rebem el tractament, però no ho fan les nostres parelles sexuals, ens podríem tornar a infectar.

Els virus que no es poden eliminar al 100% del cos són l’herpes genital i el VIH. Això no vol dir que no se’n pugui reduir la presència i evitar-ne els danys.

El virus de l’herpes genital no es pot eliminar al 100% del cos, tot i això, la transmissió és sobretot mitjançant el contacte amb l’úlcera i les vesícules, quan hi són. Quan hi ha un brot, se’n pot reduir la durada prenent antivirals orals. També existeix un tractament per prevenir o reduir la freqüència d’aparició de les úlceres i reduir la possibilitat de transmissió.

En el cas del VIH, el tractament antiretroviral redueix la càrrega viral a un nivell indetectable que comporta l’eliminació de la capacitat de transmissió. Com a mètode de prevenció del VIH hi ha la PrEP (profilaxi preexposició), que té una eficàcia del 99%. Si la infecció per VIH no es tracta, la concertació del virus augmenta al cos fins a arribar a la SIDA (síndrome d’immunodeficiència adquirida), que és l’última etapa de la infecció del VIH.

Altres virus
Hi ha diversos tipus de virus del papil·loma humà (VPH) i no tots tenen el risc de desenvolupar un càncer cervical. De fet, alguns els elimina el mateix cos amb el pas del temps. El VPH es transmet a partir del contacte amb la berruga o amb la mucosa infectada i, per tant, se’n pot prevenir la transmissió evitant-ne el contacte i utilitzant preservatius interns o externs si es comparteixen joguines sexuals, si es fa una penetració o una fel·lació o amb un quadrant de làtex per al sexe oral a la vulva o anus. Les berrugues es poden eliminar mitjançant una intervenció quirúrgica, però el virus queda present a l’organisme i, per tant, poden reaparèixer.

En el cas de l’hepatitis viral, hi ha diversos virus que causen la infecció (VHA, VHB, VHC) i en funció del tipus pot desaparèixer espontàniament i no presentar símptomes, o bé pot requerir un tractament amb antivirals. En el cas del VHC, el 80% dels casos tendeixen a cronificar-se.

ANTICONCEPCIÓ

Els mètodes anticonceptius són els que eviten un embaràs. N’hi ha molts i diversos, però la gran majoria són mètodes per a les dones i persones amb úter i molts són de tipus hormonal. És important conèixer els efectes, les característiques, l’eficàcia, el preu, etc. de cada mètode per poder prendre una decisió lliure i informada.

S’ha tendit a responsabilitzar les noies de l’anticoncepció i s’ha normalitzat la medicalització dels seus cossos, menyspreant l’impacte i els efectes secundaris que pot arribar a generar aquest tipus d’hormonació, per exemple, en la pèrdua de desig sexual.

Anell vaginal: mètode hormonal que actua inhibint l’ovulació. Consisteix en una anella que es col·loca a la vagina durant tres setmanes, durant les quals allibera les hormones. Passada la setmana de descans, es col·loca un anell nou.

Diafragma: mètode de barrera en forma de caputxa de làtex o silicona que es col·loca al fons de la vagina i cobreix el coll de l’úter. S’utilitza amb espermicida, un producte químic que impedeix la mobilitat dels espermatozous, i es pot col·locar fins a dues hores abans de dur a terme una penetració. S’ha de retirar entre sis i vuit hores després d’una penetració. És reutilitzable i n’hi ha de diverses mides.

DIU de coure: aquest mètode el col·loca una professional sanitària dins de l’úter i funciona dificultant el pas dels espermatozous cap a les trompes uterines. Pot durar entre tres i cinc anys. El DIU hormonal, a banda d’això, allibera hormones gradualment que espesseixen el moc cervical, neutralitzen el moviment dels espermatozous i redueixen el creixement de l’endometri, la qual cosa dificulta encara més la fecundació.

Esponja anticonceptiva vaginal: s’introdueix juntament amb espermicida al fons de la vagina fins a 24 hores abans d’una penetració. S’ha de retirar entre sis i vuit hores després d’una penetració. És reutilitzable.

Implant: mètode hormonal en forma d’una o dues varetes que col·loca una professional sanitària sota la pell del braç. Les hormones que s’alliberen espesseixen el moc cervical i inhibeixen l’ovulació. Dura aproximadament tres anys.

Injectable: mètode hormonal que consisteix en la injecció d’hormones cada tres mesos que actuen inhibint l’ovulació.

Pastilles anticonceptives: mètode hormonal que actua inhibint l’ovulació. Consta de 21 o 28 pastilles per a cada cicle, que s’han de prendre diàriament a la mateixa hora per assegurar-ne l’eficàcia.

Pegat: mètode hormonal que s’enganxa a la pell i actua inhibint l’ovulació. La renovació del pegat és setmanal, durant tres setmanes i amb una quarta setmana de descans.

Preservatius externs i interns: mètode de barrera que evita l’embaràs i la transmissió d’infeccions. Són d’un sol ús.

Mètodes naturals: parteixen d’un alt coneixement del cos, i dels cicles i la regularitat que tenen. S’observen els canvis del moc cervical i de la temperatura basal i, a partir d’aquí, es determina el moment de l’ovulació i el període fèrtil; durant aquests dies no es practica la penetració.

La pastilla d’emergència: anomenada sovint pastilla de l’endemà, no és un mètode abortiu, sinó un mètode d’anticoncepció d’urgència d’ús ocasional per evitar un possible embaràs. Està formada per progesterona, que actua retardant l’ovulació i espessint el moc cervical per evitar una fecundació. No només es pot prendre l’endemà, sinó que n’hi ha de fins a tres dies i de fins a cinc. Tot i així, l’eficàcia disminueix amb el pas dels dies. És una pastilla que s’ha de prendre sempre que sigui necessari i, contràriament als mites que existeixen, no hi ha un límit de pastilles per prendre al llarg de la vida. Entre els casos en què s’hauria de prendre hi ha: el trencament del preservatiu (perquè està posat malament, caducat, en mal estat o es trenca en obrir el paquet amb les dents o tisores); quan el preservatiu es queda dins de la vagina; si no es fa servir preservatiu durant la penetració o es fa servir només en el moment de l’ejaculació, o quan s’atura la penetració en el moment de l’ejaculació, l’anomenada marxa enrere. Val a dir que la marxa enrere no és un mètode anticonceptiu, perquè, prèviament a l’ejaculació, s’expulsa el líquid preseminal, que pot contenir esperma.

La pastilla d’emergència es pot anar a buscar a la farmàcia (cost de 20 euros) o al CAP. Tot i així, és possible trobar-se amb barreres morals a l’hora d’accedir-hi. És important recollir aquest tipus de vulneració de drets i denunciar-ho.

Accés a la pastilla d’emergència:
• Més de 16 anys: accés lliure.
• Entre 12 i 16 anys: cal demostrar el grau de maduresa responent el “test del menor madur”.
• Menys de 12 anys: accés amb consentiment del referent adult.

Si observem un ús freqüent de la pastilla d’emergència és fonamental no emetre cap judici, sinó ampliar la mirada per poder detectar l’origen d’aquest consum recurrent, poder-lo acompanyar i no allunyar-nos-en.

INTERRUPCIÓ VOLUNTÀRIA DE L’EMBARÀS (IVE)
La interrupció voluntària de l’embaràs (IVE) o avortament voluntari és gratuït i legal a l’Estat espanyol en els casos següents, segons la Llei orgànica 2/2010:

• Durant les primeres 14 setmanes de gestació, és decisió única i exclusiva de la dona o persona embarassada (comença a comptar des del primer dia de l’última regla).
• De la setmana 14 a la 22, cal un informe mèdic per interrompre l’embaràs; sobretot passa en casos de patologies fetals o risc per a la salut física o mental de la gestant.
• A partir de la setmana 22, la decisió d’interrompre l’embaràs ha d’anar acompanyada de la valoració d’un comitè mèdic format per tres professionals, una de les quals pot escollir la gestant. Passa en casos en què el fetus pateix patologies importants o irreversibles.

Tipologies d’IVE:
• Farmacològic: fins a la setmana 9.
• Quirúrgic: raspat o aspiració uterina.

Accés:
• Amb menys de 15 anys es necessita el consentiment de les referents adultes legals.
• Amb l’última reforma de la llei de setembre del 2015, les noies embarassades de 16 i 17 anys necessiten el consentiment de mares, pares o representants legals, que també han de ser-hi en el moment de la interrupció o acreditar una situació de violència o maltractament familiar… És prou significatiu que les menors no necessitin el consentiment per ser mares, però sí per decidir no ser-ho.
• Amb més de 18 anys l’accés és lliure.

Barreres en l’accés:
• La imposició de tres dies de reflexió des que s’informa del procés d’IVE.
• L’objecció de consciència dels professionals, que dificulta l’accés a l’IVE i sovint obliga a fer desplaçaments territorials per dur-lo a terme.
• Les dificultats s’agreugen en el cas de les dones embarassades “sense papers” que no disposen de la targeta sanitària del Sistema Nacional de Salut, i queda a la lliure interpretació la possibilitat d’atendre o no les seves demandes d’IVE.

QUÈ ACOMPANYEM?