Els cànons de bellesa no són universals, sinó que s’estableixen culturalment i socialment. Establir socialment uns paràmetres de bellesa que exalten uns trets físics molt concrets imposa un únic model de cos vàlid i genera exclusió i violència. Aquest ideal de bellesa únic al qual hem d’aspirar és patriarcal i, per tant, extremament més exigent amb el cos de les dones. Tot plegat reforça la noció que aquest cos és, per naturalesa, defectuós i lleig i que s’ha de modificar constantment per corregir-lo: extreure’n els pèls, ocultar-ne les arrugues, maquillar-ne el color, alçar-ne els pits, eliminar-ne la panxa…
Aquesta batalla constant amb el propi cos, que exigeix molt de temps, diners i dedicació, és una forma de control i submissió, perquè genera inseguretat, autoestima baixa i obsessió. La violència estètica, també coneguda popularment com a pressió estètica, és el bombardeig constant amb un estereotip de cos ideal impossible que rebem mitjançant la televisió, les xarxes socials, la moda, les revistes, la publicitat, el cinema, les sèries, els videojocs, els contes, les joguines, els negocis de depilació i estètica, les botigues de roba, els productes per aprimar-se en farmàcies i supermercats… Aquests mitjans configuren un imaginari de cànons de bellesa creats des de la mirada cishetero. També rebem aquesta pressió del nostre entorn, a través dels comentaris relatius al cos i l’aparença, així com de la preocupació social generalitzada per l’estètica.
L’ideal de bellesa té un impacte directe en el desig i la sexualitat, ja que de la mateixa manera que s’estableix què és bonic també es determina qui i què és atractiu i desitjable i, per tant, qui té dret i qui no a la sexualitat.
D’aquesta manera, es nega la sexualitat de persones amb diversitats funcionals, persones grasses, persones grans… En definitiva, de totes les persones que no encaixen amb el model de cos que la societat pren com a vàlid.
Grassofòbia
Hi ha un rebuig generalitzat a la grassor que afecta principalment les persones grasses, però també les que no ho són. La imposició d’aprimar-se o la por d’engreixar-se debilita l’autoestima i estableix com a principal preocupació l’aparença física, la qual cosa dinamita la relació amb el propi cos, que es transforma en un camp de batalla.
Socialment, hi ha una correlació falsa entre aparença física, salut i èxit social. Així, una persona grassa és vista com una persona fracassada, poc sana, sedentària, que no té cura d’ella mateixa i s’alimenta malament. Contràriament, una persona prima es considera una persona afortunada i que porta un estil de vida saludable.
El missatge és clar: si estàs prima ets més guapa, més feliç, tothom t’estimarà, lligaràs més i trobaràs feina. Però ni estar prima és sinònim de salut ni estar grassa és sinònim de malaltia.
Aquest rebuig, discriminació, invisibilització i actitud hostil envers les persones grasses i la grassor és el que s’anomena grassofòbia i pot generar també rebuig, culpabilització i odi intern, i té un impacte directe en la vivència de la sexualitat, ja que la societat no erotitza els cossos grassos.
L’odi cap als cossos i les persones grasses és intrínsec a l’ideal de bellesa i provoca moltíssim malestar i violència. És aquest ideal i la grassofòbia els que generen greus problemes per a la salut.
Capacitisme
Capacitisme és el terme que s’utilitza per referir-se a la discriminació envers les persones amb diversitat funcional. El model de bellesa és capacitista, ja que només mostra i exalta cossos de persones sense diversitat funcional i, per tant, nega l’atracció, l’erotització i el desig envers les persones amb diversitat funcional, que per si mateixes estan al marge de la societat. La invisibilització, la segregació i la marginació de les persones amb discapacitats o diversitats funcionals apareix en tots els àmbits de la vida, i la sexualitat és un d’aquests eixos de discriminació. La no representació, la infantilització o la sobreprotecció són factors que asexualitzen i deserotitzen les persones amb diversitat funcional i les encasellen com a no desitjables i sense desig propi i, per tant, privades del dret a viure la seva sexualitat lliurement.
Reforç del binarisme sexual i de gènere
La modificació constant del cos de les dones genera una falsa creença respecte a les diferències corporals entre homes i dones. La imposició d’aquest ideal de bellesa actua amb el reforç del binarisme i l’eliminació de tots els matisos i diversitats corporals que ens caracteritzen. Pensem que no hi ha dones peludes, amb barba, calbes o sense pits, perquè mostrar aquestes característiques no encaixa amb l’estereotip de dona i amb la feminitat i genera rebuig social. A més, els estereotips de bellesa determinen de manera rígida i oposada com han de ser, com s’han de comportar o expressar els homes i les dones. Els estereotips de gènere es tradueixen al cos i condicionen l’aparença, els moviments, l’ocupació d’espai… No és innocent que les faldilles, la roba cenyida i els talons dificultin el moviment, l’agilitat, la seguretat i la rapidesa.
La violència que suposa la imposició d’aquests cànons de bellesa també actua davant de qualsevol persona que escapa de l’aparença corporal o estètica que s’espera del seu gènere. Una expressió de gènere o aparença corporal externa no normativa desperta comentaris, prohibicions, mirades, burles… que evidencien que l’encaix en el binarisme és el camí que cal seguir.
Davant d’això, la col·lectivització de qualsevol transgressió és una eina molt potent de lluita, visibilització i reivindicació de la pròpia existència. Hi ha multitud de col·lectius, de dones barbudes, calbes, grasses, associacions de persones intersexuals o els mateixos col·lectius i espais feministes i LGBTIQ+ que han suposat espais de llibertat per qüestionar i transgredir els models de bellesa i el binarisme sexual i de gènere imposat.
QUÈ ACOMPANYEM?
SexeEl sexe són les característiques físiques (genitals) i fisiològiques (hormonals i cromosòmiques). En aquesta societat es fa una divisió rígida en dues categories:...
L’heteronormaL’heteronormativitat és un sistema d’organització social, polític i econòmic propi del patriarcat que imposa i naturalitza l’heterosexualitat com l’única...
El concepte follar s’associa directament a una relació sexual amb una penetració penis-vagina. Aquesta és una pràctica que no agrada a tothom, especialment a moltes...
Des de petites aprenem que el “normal” és ser heterosexual i que en aquestes relacions tard o d’hora arribarà un moment important i imprescindible: la primera...
L’orgasme és un moment de molt plaer sexual, on, gràcies a la segregació d’oxitocina (hormona), s’allibera tota la tensió sexual acumulada en una sèrie de contraccions...
La masturbació és una manera sana i divertida de donar-se plaer. Però va molt més enllà: permet relaxar-se, tenir moments d’autocura, enfortir l’autoestima, descobrir...
Tot i que sempre ens han explicat que únicament hi ha dos tipus de genitals que engloben vulva-vagina-úter-ovaris i penis-testicles, existeixen altres realitats que...
El cicle menstrual i la regla encara són tabús en la nostra societat. Se’n parla molt poc i, quan es fa, sovint és amb connotacions negatives. A més, pocs cops es parla...
Els cànons de bellesa no són universals, sinó que s’estableixen culturalment i socialment. Establir socialment uns paràmetres de bellesa que exalten uns trets físics...
La salut sexualQuan parlem de salut ens referim a “un estat complet de benestar físic, mental i social i no només a l’absència d’afeccions o malalties” (OMS). És a dir,...
El model d’educació sexual no ha posat èmfasi en la comunicació com a element necessari per construir unes relacions sexuals saludables. D’altra banda, en la majoria...
El desig és un element que té un paper importantíssim en la vivència de la sexualitat. Aquest desig és quelcom canviant, que evoluciona en funció del moment vital i de...
A Occident, la sexualitat està en tensió entre el tabú i la hipersexualització. Continua sent un tema privat, però alhora impregna la majoria d’esferes de la societat....