PREGUNTES MÉS FREQÜENTS

El cervell té un paper importantíssim en el plaer i l’excitació, ja que interpreta les característiques de les sensacions que sentim i percebem. Això ho fa gràcies a unes connexions neuronals que uneixen el cervell amb la medul·la espinal, responsable de la resposta sexual genital, com, per exemple, l’erecció del clítoris, del penis o la lubricació vaginal.

El cervell pot desenvolupar respostes que inhibeixin o facilitin la resposta sexual. Això es pot fer de manera inconscient (ja que la informació viatja pel sistema límbic, relacionat amb la memòria, els estats emocionals…) o de manera conscient (ja que aquesta informació també arriba a l’escorça del cervell, on s’analitza la situació, el moment, l’espai…). Per tant, el desig i la capacitat de sentir plaer i de permetre l’excitació poden estar influenciades per les experiències viscudes al llarg de la vida, les emocions del moment (nervis, inseguretat, por…), les conductes apreses, els valors i les normes socials i l’anàlisi que fem de la situació. Que el nostre cos no respongui a l’excitació no vol dir que l’altra persona no ens atragui. També el consum d’alcohol o altres drogues poden alterar la resposta sexual del nostre cos.

Tenir en compte com tots aquests aspectes influencien en la nostra sexualitat ens pot ajudar a trobar la manera de gaudir-la plenament.

Sovint el terme follar ens remet a una penetració penis-vagina. El problema principal és que s’ha entès la sexualitat d’una manera coitcèntrica i heteronormativa, que posa el coit (penetració del penis dins la vagina) en el centre de les relacions sexuals i relega totes les altres pràctiques sexuals a un segon terme, i no com a eines que el faciliten. Però totes les pràctiques sexuals són igual d’importants i vàlides. Classificar els petons, el sexe oral, la masturbació, les carícies o el fregament, entre d’altres, com a preliminars, menysprea el gaudi obtingut a través d’aquestes pràctiques i contribueix a mantenir aquesta lògica coitcèntrica de la sexualitat heterosexual.

Us proposem eliminar aquesta paraula i que cadascú faci les pràctiques que vulgui en l’ordre que més li vingui de gust. Et pot agradar la penetració però no voler-li dedicar molta estona, o potser no et ve de gust sempre o potser no sents plaer i no la vols practicar. També cal saber que la vagina està més sensible i lubricada en els moments de més excitació, per això pot passar que una penetració sigui plaent només en moments concrets. Si no hi ha excitació, la vagina no es dilata ni lubrica, i qualsevol pràctica sexual que n’impliqui l’estimulació pot ser molesta.

És normal que ens sorgeixi aquesta pregunta perquè hi ha pocs referents i es parla molt menys del sexe lèsbic que del sexe heterosexual. Sovint es vinculen pràctiques sexuals a orientacions del desig concretes: el sexe heterosexual és sempre amb penetració, les lesbianes fan tisoretes, els gais practiquen sexe anal… Però l’orientació sexual no té res a veure amb les zones de plaer del cos ni amb les preferències de pràctiques sexuals. Hi ha qui pensa que a un noi heterosexual no li pot agradar el sexe anal. És important canviar aquesta visió estereotipada del sexe i la sexualitat perquè només contribueix a limitar la llibertat de viure-la i experimentar-hi.

Tots i totes podem experimentar les diferents pràctiques, tinguem els genitals que tinguem i sigui quina sigui la nostra orientació: fer sexe oral, masturbar-nos, llepar-nos, fer-nos petons, fregar-nos, fer penetració amb dits, joguines… Per tant, la millor manera de fer sexe compartit és explorant el nostre cos i el de les altres persones, i poder comunicar què és el que ens agrada i ens ve de gust en cada moment.

La primera pregunta que ens hem de fer és “la primera vegada que què?” per reflexionar sobre la importància només de la primera penetració penis-vagina, que és la que determina la pèrdua de la virginitat. Cal començar a qüestionar aquesta jerarquia de pràctiques i entendre que hi ha moltes primeres vegades, i que no tothom les farà totes.

La segona pregunta és “a qui li fa mal?”, quan es parla de dolor es parla sobretot del dolor de les persones amb vagina i es vincula al trencament de l’himen. Però si se sent dolor en una penetració té més a veure amb la pressió i l’expectativa que s’ha generat al voltant d’aquest moment, que fa que la vagina no estigui lubricada i dilatada, sinó en tensió. És important no normalitzar el dolor en la sexualitat de les noies cisheterosexuals. La penetració no ha de fer mal mai, ni la primera vegada ni cap. El dolor és informació que ens ofereix el cos. Què podem fer si ens fa mal? Parar, canviar, relaxar-nos, comunicar, etc.

El tabú que envolta la masturbació de les noies i el desconeixement de la vulva i la vagina fan que moltes vegades es generin mites de com es masturben. És habitual sentir que per masturbar-se “es fan dits” referint-se a la introducció dels dits a la vagina. Si parem una mica d’atenció a la vulva i a la vagina veurem que la part més sensible d’aquests genitals és el clítoris (la vagina té molta menys sensibilitat) i que gran part de la seva estimulació és externa, a través del gland, els llavis de la vulva i just l’entrada de la vagina.

És important poder acompanyar les persones amb vulva explicitant de quines maneres es poden donar plaer, parlant del clítoris i de com estimular-lo i també poder entendre que la masturbació va més enllà dels genitals i que poden explorar i jugar amb tot el cos i la imaginació per excitar-se i donar-se plaer.

L’educació sexual que han rebut les noies contribueix a fer que aquestes es desvinculin del seu desig i plaer i, per tant, que els costi més connectar-hi. És essencial poder acompanyar aquest procés sense posar-hi més pressió i entendre que és un camí a recórrer. També pot ajudar el fet que hi compartim idees per connectar amb el desig, vídeos eròtics, llibres de relats, etc.

La diferenciació entre orgasme vaginal i clitorià prové de Freud, qui afirmava que el plaer obtingut mitjançant l’estimulació del clítoris era un plaer “immadur”, propi de dones frígides que no gaudien de la penetració penis-vagina. La pràctica sexual “madura” era la que permetia l’autèntic orgasme, el vaginal.

La negació històrica del plaer i del desig de les dones ha mantingut el clítoris en l’anonimat. Aquesta negació forma part del model de sexualitat patriarcal; és a dir, tant si té finalitats reproductives o no, la sexualitat ha de passar pel coit heterosexual.

Però a un orgasme s’hi pot arribar de moltes maneres i mai s’estimula una sola part del cos. A més, sempre que hi ha una estimulació vaginal hi ha una estimulació indirecta del clítoris per la part interna.

La distinció entre els conceptes follar i fer l’amor, a més de ser perillosa, pot contribuir a la normalització de la violència en algunes relacions sexuals. Sovint s’entén follar com una relació sexual desvinculada de les emocions, que té lloc en trobades sexuals esporàdiques i en les quals la cura, la comunicació, el respecte i l’empatia no entren en joc. Per contra, fer l’amor s’entén com un acte sexual dins la parella en el qual, per tant, sí que s’hi contempla l’estima i l’emocionalitat. Aquesta dicotomia també s’utilitza per fer referència a un tipus de sexe més salvatge o a un de més suau i delicat. Cal entendre que en qualsevol trobada sexual (s’anomeni com s’anomeni) el respecte, l’empatia, la cura, la comunicació i el plaer de totes les persones que hi participen han de ser-ne elements centrals.

La comunicació no és quelcom que, actualment, estigui present en els referents sexuals més comuns i es vincula molt sovint al fracàs o a la no entesa amb la persona amb qui s’està mantenint una relació sexual. És important desvincular la comunicació del fracàs i entendre la necessitat que les relacions sexuals siguin espais còmodes d’expressió. Si vull saber com està una persona o si allò que està passant li està agradant, la millor manera és preguntant-ho i acceptant que ens pugui dir que no, sense que allò sigui un atac a la pròpia autoestima.

A més de la comunicació verbal, és essencial observar la comunicació no verbal. El cos dona molta informació i, si s’hi para atenció, és molt fàcil de captar.

La lavativa és el procés d’introduir aigua dins de l’anus per netejar-lo. És un procés que a vegades s’utilitza abans de fer qualsevol tipus de penetració anal, però no és ni obligatori ni necessari. Si es manté una higiene diària, l’anus és una zona neta; de fet, la netegem més habitualment que altres parts del cos. Tot i així, de la mateixa manera que normalitzem la presència de fluids com la saliva, la suor, el fluix, l’ejaculació, el semen… també hem de normalitzar que al recte hi pugui haver restes de femta.

El 1950 el doctor Gräfenberg va publicar un assaig en el qual demostrava que a la paret frontal de la vagina, a una distància d’entre dos i cinc centímetres, hi havia una àrea especialment plaent i que podia conduir a l’orgasme vaginal. Reforçava així la falsa dicotomia de l’orgasme vaginal i clitorià.
L’objectiu persistent al llarg de la història de demostrar que es pot obtenir plaer a través de la vagina forma part de la necessitat de consolidar el model de sexualitat heteronormatiu i coitocèntric. Però curiosament, tot i que es va popularitzar moltíssim el punt G, es va ocultar l’existència de la pròstata “femenina” i la capacitat d’ejaculació de les vulves associada a aquest òrgan.

Al llarg de la paret de la uretra hi ha l’esponja uretral o pròstata «femenina», que és un òrgan que mesura entre 2 i 5 centímetres, de formes molt variables en funció de la persona i que presenta moltes similituds amb la pròstata «masculina». Estimular el primer terç de la vagina pot donar plaer, tant per la pressió que exerceix el clítoris a l’entrada, com per l’estimulació de la pròstata. Però, ni és una zona de màxim plaer ni a totes les persones els hi agrada. Així doncs, el punt G és un mite.

El punt P està relacionat amb la zona on hi ha la pròstata de les persones que tenen penis. Aquesta zona és a l’anus, a uns cinc centímetres de l’entrada, i es pot estimular amb joguines, amb els dits, amb un penis… és una zona que, segons la persona i el cos, pot produir plaer o no. La penetració anal en els homes sovint està estigmatitzada i relacionada amb l’homosexualitat. És important desestigmatitzar aquesta pràctica i deixar de vincular les zones de plaer del cos amb l’orientació del desig.

Primer és rellevant preguntar de quin tipus de penetració estem parlant, per no pressuposar sempre que estem parlant d’una penetració penis-vagina.

La penetració penis-vagina és una pràctica més dins de les relacions sexuals; no és millor que d’altres, ni més plaent, ni més necessària. I, com tota la resta de pràctiques, hi pot haver persones que la gaudeixin i d’altres que no. És fonamental despatologitzar la manca de plaer en una penetració vaginal i entendre que cada cos té diferents zones erògenes. A més, les parets de la vagina tenen poca sensibilitat i, per tant, és habitual no sentir plaer en estimular-les.

Si se sent dolor amb la penetració a la vagina és important no passar-ho per alt, poder explorar altres pràctiques i, si es vol, investigar amb una ginecòloga o fisioterapeuta del sòl pelvià quin n’és l’origen.

També existeix la creença que el sexe gai ha de passar sempre per una penetració anal i per això podem sentir-nos malament o pressionats si no ens agrada o no ens ve de gust. Cal no pressuposar pràctiques i entendre que les zones del plaer del cos i les pràctiques que ens agraden no tenen res a veure amb la nostra orientació sexual.

És molt normal sentir nervis o altres emocions quan es pensa a tenir relacions sexuals amb algú, i més si són les primeres vegades. El primer pas és reconèixer aquests nervis i no tenir vergonya de sentir-los. També ens pot ajudar el fet de comunicar aquests sentiments a la persona amb qui s’està tenint o es tindrà una relació sexual, o compartir-ho amb el nostre entorn de confiança; de ben segur que no som les úniques a qui ens passa.

El desig sexual no està sempre present ni és sempre igual, ja que varia en funció de cada persona, l’estat anímic, els nivells d’estrès, les situacions i experiències viscudes, el moment vital… Pretendre tenir sempre el mateix desig sexual és impossible i es pot viure amb molta pressió i culpa. A més, hi ha persones que no tenen desig sexual o que no el tenen envers altres persones. Són les persones asexuals, i hi ha moltes vivències diverses sobre l’asexualitat.

A banda dels tampons i les compreses, hi ha altres mètodes de recollida de sagnat, com són la copa menstrual, les esponges vaginals, les compreses de roba, les calces absorbents, etc.

Els mètodes alternatius són més respectuosos amb el cos i amb el medi ambient, a banda de més econòmics. Utilitzar-los facilita l’autoconeixement del propi cos, ja que, per exemple, l’ús de la copa menstrual porta a reconèixer i identificar on és el coll de l’úter, a entrar en contacte amb les parets de la vagina i a observar la quantitat, el color i l’olor del fluix menstrual. Tot això ens permet desmuntar molts dels mites i resoldre incògnites que envolten la regla.

Els cossos són molt diversos i la primera regla no arriba a tothom a la mateixa edat. És rellevant explicar i mostrar la diversitat dels cossos i dels processos per minimitzar les comparacions, els malestars i les pressions. La primera regla pot arribar entre els 9 i el 16 anys. Si no és així, es pot anar al metge per resoldre tots els dubtes, preocupacions i inquietuds que es tinguin.

La regla continua sent força tabú en la nostra societat. És un tema del qual no es parla gaire i està acompanyada de molts missatges negatius: fa mal, fa pudor, és sang bruta, s’ha d’amagar… Així, és habitual que es visqui amb incomoditat i com una limitació a l’hora de fer sexe. S’ha de canviar aquesta visió negativa per poder estar còmoda amb el propi cos i amb els processos que s’hi donen: la regla és un símbol de salut. I en el sexe és un fluid més, com el semen, el fluix, la suor o l’ejaculació, i, com alguns d’aquests fluids, cal saber que té capacitat transmissora d’ITS.

Si el que incomoda és que la sang pugui tacar, es pot follar amb un mètode intern (la copa, una esponja, un tampó…) dins la vagina i evitar així que la sang surti. A més, els orgasmes van bé per al dolor menstrual, ja que estimulen l’úter amb les contraccions produïdes i segreguen substàncies que actuen com a analgèsics naturals.

La pastilla d’emergència, anomenada sovint pastilla de l’endemà, no és un mètode abortiu, sinó un mètode d’anticoncepció d’urgència ocasional per evitar un possible embaràs. Està formada per progesterona, que actua retardant l’ovulació i espessint el moc cervical per evitar una fecundació. No només es pot prendre l’endemà, sinó que n’hi ha de fins a tres dies i de fins a cinc. No obstant això, l’eficàcia disminueix amb el pas dels dies. És una pastilla que s’ha de prendre sempre que sigui necessari i, contràriament als mites que existeixen, no hi ha un límit de pastilles per prendre al llarg de la vida. Tot i així, igual que amb altres fàrmacs, és important no fer-ne un abús, ja que estem introduint substàncies sintètiques al nostre cos.

Entre els casos en què s’hauria de prendre hi ha: el trencament del preservatiu (perquè està posat malament, caducat, en mal estat o es trenca en obrir el paquet amb les dents o tisores); quan el preservatiu es queda dins de la vagina; si no es fa servir preservatiu durant la penetració o es fa servir només en el moment de l’ejaculació, o quan s’atura la penetració en el moment de l’ejaculació, l’anomenada marxa enrere. Val a dir que la marxa enrere no és un mètode anticonceptiu, perquè prèviament a l’ejaculació s’expulsa el líquid preseminal, que pot contenir esperma.

Aquesta pastilla es pot demanar al CAP o anar a buscar a la farmàcia (cost de 20 euros). L’accés a la pastilla depèn de l’edat:

• Més de 16 anys: accés lliure.
• Entre 12 i 16 anys: cal demostrar el grau de maduresa responent el “test del menor madur”.
• Menys de 12 anys: accés amb consentiment del referent adult.

No, amb la penetració del penis a l’anus no hi ha risc d’embaràs. Que no hi hagi risc d’embaràs no vol dir que no n’hi hagi de contagi d’ITS; de fet, l’anus és una porta d’entrada molt permeable per a les ITS. Per tant, és important l’ús del preservatiu per reduir aquest risc. A banda, cal tenir en compte que l’anus, a diferència de la vagina, no lubrica per si mateix i és una part del cos que es dilata més lentament. En aquest sentit, quan es fa una penetració penis-anus, és recomanable fer servir lubricant extern i anar a poc a poc per evitar ferides.

Una de les conseqüències de la invisibilització i infravaloració del sexe lèsbic és la manca d’informació i estudis que hi ha sobre el contagi de les ITS en pràctiques entre dues persones amb vulva. Fins i tot moltes vegades es nega l’existència del risc i, per tant, l’accés a les proves, de manera que es vulnera el dret de la salut sexual de moltes persones.

En el sexe entre dues persones amb vulva, encara que pugui ser inferior, també hi ha risc de contagi d’ITS, per exemple en pràctiques com: el sexe oral, el fregament de genitals, l’ús compartit de joguines sexuals, etc.

Per a algunes d’aquestes pràctiques hi ha mètodes de barrera, com les bandes de làtex, els preservatius, els guants de làtex o l’ús de roba interior, però continuen sent insuficients. Per això, una manera de cuidar la pròpia salut sexual i la de les persones amb qui ens relacionem sexualment són les proves de detecció d’ITS, que es poden fer periòdicament al CAP, a Unitats d’atenció a la salut sexual i reproductiva (ASSIR), o en alguns centres especialitzats.

Sovint les ITS no presenten símptomes al nostre cos o apareixen de manera tardana, però això no vol dir que no les puguem transmetre o que no puguin malmetre la nostra salut a llarg termini. Per aquest motiu, una manera de cuidar la nostra salut sexual i la de les persones amb qui ens relacionem és fer-se les proves de detecció un cop l’any i quan creiem que hi ha hagut un possible contagi. Si hi ha símptomes, poden ser: molèsties en orinar, ferides, berrugues, irritació, picor, coïssor o dolor als genitals, canvis en l’olor, el color, la quantitat o textura del fluix vaginal o secrecions diferents de les habituals.

Les proves de detecció consisteixen en la recollida d’una mostra de sang, d’orina i una mostra de la possible mucosa infectada (anus, faringe, vagina, uretra).

El preservatiu té una funció protectora de les ITS; en el cas d’una penetració penis-vagina, protegeix de l’embaràs. Si un preservatiu es trenca, és important fer-se una prova de detecció d’ITS per iniciar, si cal, el tractament al més aviat possible i reduir la possibilitat de contagi i d’afectació al cos. Si s’ha trencat durant una penetració penis-vagina, cal prendre la pastilla d’emergència en el període màxim de tres o cinc dies, en funció del tipus de pastilla. Si han passat més dies, es pot fer la prova d’embaràs a partir del dia que t’hauria de baixar la regla per garantir la fiabilitat del resultat i, en cas que sigui positiva i no es vulgui tirar endavant l’embaràs, es pot interrompre.

El que s’anomena marxa enrere fa referència a l’acció de treure el penis de la vagina just abans que s’expulsi el semen, durant una penetració sense preservatiu. No és un mètode segur, ja que abans que aparegui el semen surt el líquid preseminal. Aquest líquid és més transparent, surt en menys quantitat i les persones amb penis normalment no noten quan l’expulsen. El líquid preseminal serveix per lubricar i netejar el conducte del penis d’orina i, en fer-ho, pot recollir espermatozoides que hi hagin quedat.

Els referents que existeixen han creat una imatge irreal de com són els genitals: vulves simètriques, blanques i sense pèl i penis grans. La pressió estètica ha arribat fins a aquesta part del cos, per exemple, amb la imposició de la depilació, sobretot en el cas de les vulves o la popularització de cirurgies estètiques dels llavis de la vulva. És important denunciar aquesta pressió, però no imposar un criteri, sinó acompanyar les adolescents i joves perquè prenguin les seves pròpies decisions. A més, s’ha d’explicar que els pèls serveixen per protegir els genitals d’infeccions o de fer-se ferides amb el fregament, i que conserven la humitat que necessiten. Per tant, en treure els pèls estem desprotegint els genitals. Desmuntar la idea que els pèls als genitals són quelcom brut o fastigós ajudarà, també, a tenir-hi una millor relació.

Quan es diu aquesta frase sempre es fa referència a la mida del penis i la seva importància es vincula a una pràctica concreta: la penetració. La idea que un penis gran proporciona més plaer prové d’una lògica heterocoitocèntrica i té molt a veure amb la relació entre la mida del penis i la masculinitat. Per això molt sovint s’utilitza com a insult tenir el penis petit i com a reafirmació del poder el fet de tenir un penis gran. Aquest mite genera pressió i complexos amb el propi cos. Cal entendre que la mida del penis no té res a veure amb el plaer que es pot sentir, així com trencar els mites en relació amb la penetració. Això es pot fer ampliant l’imaginari de pràctiques que s’engloben en l’acte de “follar” i explicant el clítoris i les zones potencialment més sensibles de la vagina.

No, no és dolent mirar porno. Si ho fem per aprendre què és el sexe, és important entendre que la ficció molt sovint no s’assembla a la realitat, tant pel que fa als cossos que hi apareixen com a les pràctiques o als rols. Podem fer conjuntament una anàlisi crítica dels continguts que es consumeixen.

Si ho fem també per excitar-nos, hem de tenir en compte que el que veiem sovint condiciona el propi desig (és difícil desitjar alguna cosa que no sabem que existeix) i les pròpies expectatives, que poden quedar frustrades. Per això, podem buscar altres tipus de porno en què les representacions de la sexualitat siguin més realistes i en què el plaer de totes les persones sigui important.

Per acabar, cal diferenciar entre fantasia i realitat. Les fantasies són un espai de llibertat completa i no sempre volem dur a terme allò que ens imaginem.

Primer de tot és normal tenir certa por a l’hora d’expressar la nostra orientació o identitat no normativa, ja que la presumpció de cisheterosexualitat actua des que som petites i, d’alguna manera, el fet d’haver-ho de comunicar forma part d’aquesta idea que ens fa sentir que no complim l’expectativa que ens han transmès. Comunicar-ho no és obligatori, però sentir constantment que et veuen com algú que no ets pot ser molt incòmode i pot limitar la nostra llibertat. Per tant, sempre que es vulgui, s’ha de poder fer. Potser podem pensar quina és la manera més segura de fer-ho . En quin context em sentiré més còmoda, com ho puc verbalitzar, qui pot ser aliada en el moment de fer-ho, què puc fer si reaccionen d’una determinada manera, a qui puc recórrer si em sento trista, quina informació complementària poden necessitar per comprendre’m millor… Començar per les persones que ens donaran suport pot ser una bona manera d’empoderar-se per afrontar les que ens generin més dubtes.